BIRBAR L'ARRÒS

Al Delta, es coneix amb el nom de birbar el fet de treure o arrancar les herbes nocives dels sembrats. Era una de les principals feines del cultiu tradicional de l’arròs.

 

En què consistia el birbar

 

Birbar consistia en extraure les males herbes de dins del camp d’arròs; era una feina molt fàcil d’aprendre i comparat amb la duresa del plantar i segar fins i tot semblava divertida. Era la primera feina en la qual s’iniciaven els joves en el treball de l’arròs. Això era per dues raons: una era perquè birbant podia rendir tant un noi o noia principiant com un adult i l’altra perquè tot just aquest tipus de treball coincidia amb les vacances escolars.

La lluita manual contra les males herbes dels camps d’arròs es feia entre els mesos de maig i agost i constava de diferents fases.

 

Les fases del birbar

 

Esgarrapar vores

Era arrancar les herbes de la vora dels marges de l’arròs amb les mans. Era la més ingrata de les formes de birbar. Aquesta feina la feien preferentment els homes perquè sovint, en esgarrapar l’herba de la vora del marge, per baix de l’aigua tèrbola s’atrapava involuntàriament alguna colobra amb les mans, i això a les dones els feia molta por.

 

Segar vores

Era semblant, però en lloc d’arrancar l’herba, es tallava amb una corbella (falç corbada).

 

Birbar lluent

Era birbar abans de plantar l’arròs, quan el camp estava lluent. Al Delta, amb la paraula lluent es designa un arrossar, llacuna o lloc inundat només amb aigua, sense plantes.

 

Birbar

Era la fase normal de l’extracció de les males herbes de l’arròs, la de buscar-les i treure-les d’entre les plantes de l’arròs.

 

Birbar amb falç

Quan hi havia molta herba se solia buscar aquesta solució que consistia en anar tallant amb la corbella per baix de l’aigua les males herbes, tenint cura de tallar les mínimes mates possibles d’arròs. Per birbar amb falç s’havia de tenir una certa experiència.

 

Esmillar

Aquesta feina es feia al mes d’agost quan ja les espigues d’arròs començaven a decantar-se i era fàcil localitzar les mates d’una varietat de mala herba anomenada mill, la qual és semblant a l’arròs.

 

Treure el rebordonit

Aquesta pràctica va aparèixer en deixar de trasplantar l’arròs i fer la sembra directa. Amb la sembra directa va proliferar l’arròs salvatge (rebordonit), una varietat d’arròs no desitjada que envaeix els camps i contra la qual es difícil lluitar amb herbicides selectius.

 

Picardies del birbar

 

Al principi, ja hem comentat que als camps d’arròs, els joves s’iniciaven en aquestes tasques. Ja se sap que en aquella època la repressió sobre les relacions entre nois i noies era molt forta: els nois anaven a unes escoles i les noies a les altres, no jugaven mai junts perquè els mestres i el capellà ho impedien. A l’església estaven en bandes separades i hi havia una espècie d’ètica moral que impedia que nois i noies estiguessin junts.

Doncs bé, quan arribava l’època del birbar tot canviava: la pela era la pela i els pares de les noies a l’hora d’enviar-les a treballar i guanyar uns diners no tenien miraments i allà es barrejaven tots els joves. Era el moment per a les primeres picardies entre nois i noies, i eren tantes i tan abundants que es podria escriure un bestseller.

TOT PARC 2015