EL COLMENEIG

Avui en dia es parla molt del canvi climàtic i dels efectes negatius que pot tenir al Delta de l’Ebre l’augment del nivell del mar. Una gestió responsable dels sediments del delta podria fer augmentar el nivell dels arrossars a un ritme superior al que provocarà el canvi climàtic en les aigües del mar. És per això que us explicarem en què consisteix el colmeteig i els seus efectes positius.

 

Una mica d’història

 

El Delta de l’Ebre és format pels sediments que ha arrossegat el riu Ebre al llarg dels temps. Quan hi havia fortes pluges, en arribar el riu al delta es desbordava, deixava molts de llims i sorra a la superfície millorant la fertilitat del terreny per a l’agricultura i feia augmentar la seva altura respecte al nivell del mar.

 

Per això les riades aquí eren calamitats a mitges, a mitges perquè per molt intenses que fossin, en arribar al delta i desbordar-se, l’aigua tenia tot el lloc que necessitava fins arribar al mar i per tant l’altura que assolia i la seva velocitat no era molt gran. A l’inrevés del que passava en els llocs en què el riu circulava encaixonat entre muntanyes i de vegades es limitava la seva amplada amb obres com ara ponts, murs, carreteres o cases.

Si la riada no afectava negativament la família i el bestiar, es podria dir que havia estat un benefici perquè els llims dipositats al delta el convertien uns anys en unes terres molt fèrtils en els que es podia pràcticament conrear de tot: blat, ordi, hortalisses, etc. fins que la capa salina tornava a imposar la seva llei inutilitzant el terreny per a l’agricultura convencional.

Riada a riada el delta anava guanyant en altura i extensió millorant la qualitat dels terrenys, especialment els més propers al riu, i els seus habitants van aprendre a treure rendiment als elements positius dels desbordaments i a conèixer i administrar de manera pràctica els llims que arrossegava l’Ebre.

 

Les riades artificials i el colmeteig

 

Amb la construcció dels canals, els arrossaires del Delta van descobrir que podien aportar sediments a la terra d’una manera contínua, fer «riades artificials». Encara que el riu no es desbordés podien transmetre a través dels canals una part dels sediments que transportava el riu a les terres.

El moment en què l’Ebre arrossegava més sediments era amb els temporals de tardor, però aquesta època tenia l’inconvenient que l’arròs ja estava segat i ja no era necessari que els canals portessin aigua. Per aprofitar aquests sediments que portava el riu es va establir un període afegit d’aportar aigua als arrossars que anava des de principis d’octubre fins a finals de desembre. D’aquesta manera, amb els canals, una part important dels sediments que arrossegava el riu degut als temporals de la tardor es desviava a les terres per augmentar l’altura del delta respecte al mar. Aquesta pràctica s’anomenava colmeteig.

 

El colmeteig: Un bon costum finançat amb bona voluntat

 

En aquesta època, els canals encara no eren propietat dels arrossaires, la propietat era de la Real Compañia de Canalización y Riegos del Ebro la qual cobrava uns cànons als pagesos per subministrar-los l’aigua. Aquests cànons eren dos: l’un era pràcticament obligatori, essent el que es necessitava per cultivar la terra, fos arrossar o fos horta, i donava dret a rebre aigua pels canals des de mitjans d’abril fins a finals de setembre. L’altre era el colmeteig, que anava de principis d’octubre fins a finals de desembre.

 

El pagament d’aquest segon cànon i el colmeteig era voluntari. Algunes grans finques que tenien arrendataris no el feien perquè a banda d’haver de pagar el cànon, tenia l’inconvenient que els sediments es dipositaven a les entrades dels arrossars i quan s’assecaven els camps en tancar l’aigua, s’havien de llaurar i carregar manualment als carriots (carros-volquets) per repartir aquesta terra per tot l’arrossar i deixar-lo anivellat. Pensem que el fet de tenir la terra ben anivellada era una qüestió fonamental per poder cultivar l’arròs, i això, després d’un bon any d’aportació de sediments, amb els mitjans de l’època, era costós i car i ho feien sobretot els petits propietaris de terres, mentre que els que la tenien arrendada ja s’ho pensaven més. Més tard aquesta feina es va començar a fer amb tractors i triselles i va ser més assequible.

 

Tot i l’inconvenient d’anivellar la terra amb mitjans tan rudimentaris, amb el colmeteig es va poder guanyar en pocs anys molt de desnivell de les terres de cultiu respecte al mar i molts de riets i zones fondes del Delta es van poder posar en cultiu.

 

Els llibres de text catalans a vegades parlen del riu Nil i de la cultura i aprofitament dels egipcis dels seus sediments, desconeixent la gran cultura dels sediments que hi ha a Catalunya i en particular al Delta de l’Ebre.

 

La  fi del colmeteig i l’inici del desequilibri natural

 

​Amb la construcció dels grans embassaments en el riu Ebre, l’aportació de sediments al delta va baixar fins a un 95%. Actualment, els sediments es queden dipositats a les capçaleres d’aquests grans embassaments. A l’embassament de Mequinensa tot el tram que hi ha entre Escatron i Mequinensa està completament ple de sediments i aquests avancen ja en direcció a Casp. El mateix passa amb el de Riba-Roja.

 

El canvi climàtic

 

Quan es parla del canvi climàtic i de les zones que estaran més afectades s’anomena el Delta de l’Ebre com un dels llocs que en sortiran més perjudicats. Si això passa només serà degut, o bé a la ignorància, o bé al desinterès dels estaments responsables d’impedir-ho.

 

La funció dels arrossars

 

La Comunitat Europea té molt d’interès en què els arrossars del Delta durant l’hivern siguin un refugi per a les aus migratòries per evitar les fatals conseqüències que pot tenir per aquestes les dessecacions dels aiguamolls que s’han realitzat per tota  Espanya però especialment a la costa Mediterrània, on una bona part dels llocs d’hivernada d’aquestes aus han estat transformats en ports esportius, marines o urbanitzacions.

 

Per aconseguir que els arrossars compleixin aquesta funció, la Comunitat Europea ha establert un conveni amb els arrossaires del delta per a què els canals estiguin aportant aigua i mantinguin els arrossars inundats fins a finals de gener. A la tardor, l’aportació d’aigua als arrossars es compleix, amb uns altres objectius, però es compleix; el problema és que els sediments que arrossega el riu a la tardor es queden a les capçaleres dels embassaments i no arriben al delta.

 

La solució és simple, buscar la manera més efectiva perquè aquests sediments circulin amb l’aigua i compleixin la seva funció natural que feien abans de la construcció dels pantans, la de regenerar el delta.

 

La importància de preservar el delta

 

La importància del delta no s’ha de mesurar d’acord amb l’interès econòmic dels seus habitants, o de la gent que hi té propietats o interessos; la seva importància s’ha de mesurar en raó a la gran importància de la seva flora i fauna, una flora i fauna úniques i que tenen aquí un dels seus últims reductes on sobreviure. Analitzant-ho des d’aquest punt de vista, la importància del Delta de l’Ebre ultrapassa les fronteres de la pròpia Europa.

El colmeteig podria fer sobreviure un dels espais biològicament més importants de Catalunya. Amb una gestió responsable dels sediments al delta es podria fer augmentar el nivell dels arrossars a un ritme superior al que provocarà el canvi climàtic en les aigües del mar.

El Delta de l’Ebre és un espai d’importància mundial i amb els mitjans que es tenen no es pot deixar que desaparegui un lloc d’aquestes característiques simplement per no esforçar-se en buscar un solució tècnica a un problema que ja està mig resolt.

 

TOT PARC 2015