FORMACIÓ DEL DELTA DE L'EBRE

LA FORMACIÓ DEL DELTA I L'ILLA DE BUDA

 

El Delta de l’Ebre és una plana formada per diferents materials -sorres, argiles i llims- dipositats a la desembocadura del riu per l’efecte de l’erosió, el transport i la sedimentació de l’Ebre. La terra, de manera permanent o temporal, està solcada per aigües salades, salobres i dolces que conformen diferents paisatges i ambients. En el recorregut del riu buscant la sortida al mar, hi ha un testimoni excepcional, l’illa de Buda.

 

Actualment el Delta té una forma típicament triangular, amb un extrem que penetra al mar uns 25 km. El riu ocupa la part central i els extrems nord i sud estan formats per barres arenoses que li donen l’aspecte característic de punta de fletxa. Però la seva fisonomia no sempre ha estat aquesta, el nivell del mar per exemple, fa 4.000 anys, era d’uns 5 metres per sota del nivell que hi ha actualment, i al segle XII la desembocadura del riu s’apropava molt a l’actual illa de Gràcia. La seva evolució ha estat especialment canviant en els darrers segles, la gran plana inclou nombroses llacunes interiors i algunes illes, com la de Buda i Sant Antoni a la desembocadura o les de Gràcia i Sapinya, riu amunt.

 

L’evolució del lòbul central del riu

 

El desenvolupament del lòbul sud-est va ser màxim al segle X, però el canvi del curs fluvial que l’alimentava suposà la seva regressió i als mapes del segle XV es pot observar totalment erosionat. En canvi, el lòbul nord-est té el seu màxim desenvolupament durant el segle XVII. Aquest canvi en el curs de l’Ebre en direcció a la gola del Migjorn, propiciat segurament per l’acció humana, va afavorir que aquest segon lòbul també entrés en regressió, començant a formar-se aleshores un lòbul central. L’illa de Buda és resultat d’aquest desenvolupament, que es va produir entre els anys 1750 i 1850. És doncs, l’última illa formada i, previsiblement, ja no se’n formarà cap més.

Actualment és el mar el protagonista principal de l’erosió, transport i sedimentació i la seva acció ha anat proporcionant un perfil arrodonit al front del delta. L’arena que s’erosiona en les platges deltaiques és transportada pels corrents marins i sedimentada novament a les puntes del Fangar i de la Banya, formant un sistema pràcticament tancat.

 

Un paper destacat

 

L’illa de Buda, amb una extensió de 1.092 ha, és d’una importància privilegiada en el conjunt del delta, ja que hi trobem representats tots els ambients deltaics: llacunes, salobrars, arrossars, platges i marges fluvials. Hi destaquen, com a més importants, les llacunes del seu interior, comunicades amb el mar i anomenades «calaixos». Alberguen una gran quantitat d’ocells aquàtics i una important comunitat vegetal, com ara la sosa de flor i diverses espècies de Limonium. També s’hi reprodueixen moltes espècies de peixos com el llobarro, la llisa o l’anguila.

 

El règim de propietat de l’illa és públic (meitat de l’illa limítrofa amb el riu Migjorn) i privat (la part fluvial). L’illa pertany al municipi de Sant Jaume d’Enveja. A mitjans del segle passat va arribar a tenir uns 200 habitants, aproximadament 40 famílies que s’instal·laren a l’illa per cultivar l’arròs. A l’interior de l’illa destaca la masia construïda a finals del segle XIX, amb una capella que a la vegada feia d’escola en aquella època. Finalment hem d’advertir que, en l’actualitat, l’accés a Buda és restringit i només és accessible al públic en general, determinats dies a l’any, com ara les celebracions de les festes tradicionals de la plantada i la sega.

 

LA FORMACIÓ DEL DELTA AL SEGLE XVII

 

Fa milers i milers d’anys que l’Ebre, de mica en mica, ha anat creant el Delta. Durant aquesta formació, s’ha passat per transformacions i episodis diversos. D’aquests només en coneixem mig bé els més recents i tot i així d’una manera incompleta. Moltes de les coses, a falta d’estudis més seriosos, les hem de deduir o suposar.

 

​El canvi d’orientació de la desembocadura

 

Una de les transformacions força interessants va ésser el canvi d’orientació de la desembocadura del riu que va succeir al segle XVII. En aquest segle, el riu abandonà els meandres que el portaven a desembocar per la Marquesa i el Goleró i passà a desembocar en línia recta com ho fa en l’actualitat. Aquesta variació és molt interessant, tant per l’aspecte físic i geològic del propi delta com per l’aspecte humà, ja que va incidir molt directament en un nodrit grup d’habitants que vivien al costat de l’antic curs del riu, a la zona del Pregó.

 

Aquest canvi d’orientació del curs del riu tan radical possiblement va ser causat per dos factors (comencem amb les suposicions).

 

Una cava a l’any 1666

 

Un dels factors seria un canal, una «cava», que haurien fet l’any 1666 entre el revolt que feia el riu enmig de l’actual nucli urbà de Deltebre (on es desviava a l’esquerra i passava per on és avui l’Ajuntament i l’Institut) i unes basses que hi havia a la part baixa, entre el nucli urbà de Deltebre i la Catxa.

 

Aquesta cava (tornem amb les suposicions) potser es va fer per regar els terrenys immediats, potser per portar sediments a les basses que hi havia més avall, o potser la van realitzar els propietaris que tenien terres al costat dels meandres que hi havia entre l’actual nucli urbà de Deltebre i les goles del Goleró i la Marquesa. Aquests últims ho haurien fet per alleugerar la pressió del riu ja que menjava molt els revolts dels meandres, restava propietats i feia caure al riu les cases més properes, entre elles alguna de les torres de defensa de l’entrada del riu.

 

La gran riuada de 1787

 

L’altre factor seria la gran riuada de l’octubre de 1787, la qual possiblement obriria el pas necessari perquè aquesta cava es consolidés com a curs principal i únic del riu, abandonant definitivament la desembocadura de la Marquesa.

 

Aquesta riuada és la més gran de les que coneixem. A la façana de l’església de Xerta estan registrades les altures de l’aigua del riu en totes les avingudes des de l’any 1617 fins a l’actualitat, i el senyal més alt (10 metres sobre el nivell d’estiatge)  correspon a la riuada de l’any 1787.

 

El desplaçament forçat

 

Amb aquest canvi, la gent que vivia al Pregó es va quedar sense riu i això els va ocasionar diversos problemes: la falta d’aigua per a ells, per al bestiar i per regar, la salinització dels terrenys, el fet de quedar-se sense pesca a la vora de casa, la llunyania del principal mitjà de comunicació -la navegació fluvial-, etc. Tot això els va obligar a desplaçar-se a viure en altres llocs amb més recursos: alguns a la vora del riu, i una bona part es va establir al costat de l’antiga cava, la qual s’havia transformat en el curs principal de l’Ebre.

 

El riu va anar multiplicant l’extensió del delta en direcció est i la gent de la zona de la Cava situada al costat de baix de l’antic revolt del riu, i la dels Hortets, al costat de dalt, van anar poc a poc apropant-se, cultivant i edificant enmig de l’antic meandre.

 

1) Lloc on se situa actualment l’Institut i l’Ajuntament de Deltebre (enmig del riu)

 

2) Desembocadura del Goleró

 

3) El Pregó

 

4) Cava o canal artificial que amb el temps es convertiria en el curs principal i únic de l’Ebre

 

5) Desembocadura de la Marquesa

 

6) Cava o canal artificial

 

7) Hortets

 

8) Centre de Deltebre

 

9) La Cava

 

TOT PARC 2015